100 anys d’Electra Caldense: Capítol II. La fundació i els primers passos
El nucli impulsor de la nova empresa elèctrica que havia de fer el servei a Caldes el 1917 el formaven: Avel·lí Xalabarder, Francesc Monserrat, Ginés Díaz, Francesc Torras, Olegario Godó, Paulino Torras, Josep Aulet, Francesc Torras i Tomàs Uñó. Eren professionals, gent de cultura i industrials. La majoria calderins, i altres de fora, però amb negocis a la vila. Tots ells estaven convençuts que calia crear una nova societat, d’àmbit local, que es fes càrrec del servei elèctric.
El primer pas: obrir una subscripció popular per aconseguir el capital necessari per posar en marxa el projecte, 100.000 pessetes, dividit en accions de 100 pessetes cadascuna, perquè la inversió pogués ser assequible i poguessin ser socis de l’Electra el major nombre de calderins possible. El 14 de setembre de 1917 es va signar l’escriptura de constitució davant del notari de la vila, Josep Mas i Tasi.
El segon pas: adreçar-se als repre- sentants d’Alumbrado per negociar la possible compra de les seves instal·lacions calderines de distribució d’energia elèctrica i d’enllumenat públic. L’acord no va ser possible perquè Alumbrado només estava disposada a negociar la venda completa de les seves xarxes, des de Sant Miquel del Fai fins a Castellar, cosa que va fer als pio- ners construir la seva pròpia xarxa de distribució.
Per proveir-se de l’energia necessària van acudir a Catalana de Gas y Electricidad, que estava en plena expansió al Vallès Occidental. “La Catalana” va construir una nova línia aèria de Sabadell, passant per Sentmenat, fins a la capella de Santa Susanna, darrere de l’antic hospital, on hi havia l’estació receptora de l’Electra.
A principis del 1919 la distribuïdora calderina va disposar de la seva pròpia xarxa, va poder realitzar les primeres escomeses i va iniciar la seva activitat de subministrar electricitat a la vila. Els calderins van començar a anomenar popularment l’Electra com “la nova” per distingir-la d’Alumbrado; aquests mots populars van durar fins gairebé a les acaballes del segle XX.
L’Electra va començar a fer el servei amb tres estacions transformadores, a partir d’aquí va estendre les xarxes de baixa tensió per subministrar altres punts de consum, tant d’habitatges com de negocis particulars.
Endavant, malgrat les dificultats
L’empresa es va haver d’enfrontar a tres grans dificultats des d’un inici:
1. Manca de capital per afrontar les inversions de la nova xarxa i la compra dels materials i eines imprescindibles. Durant aquells anys no eren pocs els calderins que consideraven l’Electra una aventura destinada al fracàs davant del poder de les grans elèctriques. Per això, es va haver de recórrer a préstecs dels tres industrials del primer consell d’administració.
2. L’oposició aferrissada d’Alumbrado de Poblaciones. Els van fer competència deslleial a través de descomptes (10 cèntims de pesseta per kW/h) als clients calderins, perquè l’Electra perdés els que tenia i forçar-la a vendre tots els seus actius i passius. La proposta va ser refusada pels clints, que consideraven que no podien abandonar aquell projecte que acabaven d’iniciar, i en el qual molts convilatans havien dipositat les esperances i els estalvis.
3. Les pèrdues d’energia elèctrica en el transport. En els primers temps, la quantitat d’energia mesurada en la sortida de la subestació de Sa- badell de “la Catalana” –punt on es registrava l’energia comprada– va arribar a ser el doble de l’energia subministrada per l’Electra.
En la dècada de 1920 Caldes va viure un creixement industrial. Les petites fàbriques tèxtils, que fins aleshores amb prou feines usaven el corrent elèctric per a la seva il·luminació, aviat van adquirir nous telers moguts per l’electricitat. L’Electra els garantia un servei amb més potència i amb poques interrupcions. Segurs que aquí hi trobarien un bon servei elèctric, altres industrials de fora van decidir implantar-se a Caldes.
El cas més destacat és el del terrassenc Joan Cortès, que va construir la fàbrica més gran fins aquell moment al poble, coneguda popularment com “la llana”, perquè es dedicava a la fabricació de teixits de llana i de seda. Una de les característiques de l’Electra va ser la voluntat d’estendre els avantatges de l’electricitat a través de la prestació dels serveis relacionats. No volien només comprar i vendre kilowatts/hora, sinó facilitar als clients un complet aprofitament d’aquella nova font d’energia: amb la venda de bombetes, bombes hidràuliques, la instal·lació elèctrica d’habitatges i locals o la venda d’electrodomèstics.
El 1924 l’empresa va obrir botiga al número 60 de l’avinguda de Pi i Margall; era l’habitatge de l’encarregat i el lloc on s’atenia permanentment, de forma personal o per telèfon, qualsevol incidència. Els fundadors van veure clar que l’empresa només tiraria endavant si era capaç d’oferir als calderins electricitat en quantitat i qualitat, sense límits en la contractació de potència ni talls freqüents de subministrament, i, sobretot, un equip de gent accessible que els pogués atendre i ajudar davant de qualsevol necessitat relacionada amb l’energia elèctrica.
El 1928 va vèncer el contracte que l’Electra havia signat amb “la Catalana”. Les negociacions van coincidir amb l’arrendament del negoci elèctric de “la Catalana” a la Cooperativa de Fluído Eléctrico (CFE). Així doncs, a partir d’aquell moment el proveïdor de l’Electra va passar a ser la Cooperativa.
Els anys 1932 i 1933 les indústries van veure com baixaven les seves comandes, la producció i els con- sums elèctrics. Hi va haver retards en els pagaments de factu- res i d’instal·lacions importants. Fins i tot algun industrial va esquivar les reclamacions de l’Electra instal·lant-se un motor de gasoil per produir ell mateix l’electricitat de la fàbrica. Aquells anys l’empresa no va augmentar el nombre d’estacions transformadores, però va aconseguir sobrepassar els 500 clients i va millorar la xarxa de distribució tancant el primer anell de circumval·lació d’alta tensió del nucli urbà de Caldes, enllaçant cinc de les vuit estacions transformadores existents, i canviant els pals de fusta per pals de ferro. La xarxa anellada va permetre augmentar la qualitat del servei elèctric, per primera vegada es podia treballar en un punt de la xarxa i mantenir el servei a la resta.
L’octubre de 1934 l’Electra va patir una gran pèrdua: la mort inesperada, als 60 anys, d’Avel·lí Xalabarder, el gerent de l’empresa. Xalabarder havia estat al capdavant del grup de promotors de la societat en el moment de la seva fundació i va portar-ne la direcció durant els 17 anys amb un balanç excel·lent: dimensions i qualitat de la xarxa elèctrica, quantitat de clients, energia distribuïda, resultats econòmics, relació amb els treballadors i remuneració dels socis. La baixa al Consell d’Administració va ser coberta pel seu fill Eduard Xalabarder Olivella, que passà a ser el secretari, i el càrrec de gerent el va ocupar Francesc Sala.
En el pròxim capítol descobrirem els anys foscos: la Guerra Civil i la postguerra (1936-1959). El mes que ve coneixerem com va afectar l’exili dels dirigents i propietaris al funcionament de l’Electra i viurem la col·lectivització de les empreses del sector elèctric català sota el nom de Serveis Elèctrics Unificats de Catalunya (SEUC)
