Caldes i l’Electra creixen

100 anys d’Electra Caldense: Capítol IV, 1959-1980, Caldes i l’Electra creixen

A finals de la dècada de 1950, en el marc de la política de blocs i la Guerra Freda, l’economia espanyola va començar a obrir-se a l’exterior i a liberalitzar-se, basada en la indústria i els serveis, i amb una clara pèrdua de pes de l’agricultura. El creixement va ser possible, també, amb l’augment del parc de producció d’electricitat. Per superar l’etapa de les restriccions el govern de Franco va establir mesures, com la creació del règim de “Red General Peninsular”, que integrava els sistemes de les grans empreses i les obligava a intercanviar energia per raons d’utilitat pública, i el model de “tarifas tope unificadas”, que s’havien d’aplicar a tot el territori de l’Estat, i a les quals s’afegia un recàrrec que recaptava un ens estatal anomenat Oficina de Liquidaciones de Energía (OFILE).

Amb els fons d’OFILE l’Estat subvencionava la construcció de noves centrals de producció. Les grans elèctriques privades van poder construir noves centrals i el govern va impulsar-ne dues a través de dues societats estatals: l’Empresa Nacional de Electricidad SA (ENDESA), i l’Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana SA (ENHER).

A Caldes, com a la resta de Catalunya, a partir de 1960 el creixement de la indústria i del sector serveis va ser important i continuat, i va atraure molta població de les regions agrícoles espanyoles.

Com a conseqüència va augmentar la demanda d’electricitat tant per a usos industrials com per a abastir els nous habitatges que s’anaven construint. Del 1940 al 1960 la població de la vila va augmentar unes 1.600 persones; en les dues dècades següents, del 1960 al 1980, l’augment va ser de més de 4.000, fins a sobrepassar en total els 10.000 habitants.

A més, els nous hàbits de consum van incorporar cada vegada més aparells elèctrics a les llars i més maquinària elèctrica a les indústries. En totes les transformacions el subministrament de l’Electra va tenir un paper cabdal. En els 43 anys des de la seva fundació, l’any 1917, fins al 1960, l’Electra havia arribat a tenir 800 clients, a distribuir 2,7 GWh anuals i a construir 11 estacions transformadores.

En els 20 anys posteriors les xifres es van multiplicar, i el 1980 es va arribar a 4.000 clients, 21,8 GWh i 43 estacions transformadores. El canvi de la xarxa de distribució d’alta tensió, des dels 11 kV fins als 25 kV, va ser una bona base per poder cobrir les noves necessitats d’electrificació i el creixement de la demanda. Malgrat les millores que s’havien fet a la línia Sabadell-Caldes de la subministradora Compañía de Fluído Eléctrico (CFE), anomenada “Caldes 1”, es va constatar que no es podria garantir a Caldes un servei elèctric de qualitat amb aquella única línia d’abastament. La demanda de la vila anava creixent i la línia en qüestió també suportava la càrrega d’altres punts de subministrament al llarg del seu recorregut.

L’Electra va reclamar sense èxit a CFE solucions alternatives per poder mantenir el servei, per tant es va adreçar a ENHER, que, tot i pertànyer a l’Estat, tenia la seva activitat principal i la seva seu a Catalunya, i en aquells anys estava construint noves xarxes de distribució a les comarques properes a Bar- celona per donar sortida a la produc- ció elèctrica de les seves centrals.

El 1967: any del cinquantenari i de grans canvis

albert-xalabarder-miramanda

Albert Xalabarder – Font: Calderí , Imatge: J Serra

Superant un problema rere l’altre, l’any 1967 l’Electra va poder celebrar els primers 50 anys de vida. Amb l’aniversari va arribar l’enginyer Albert Xalabarder, que va esdevenir el gerent, i es va constituir la societat filial Comercial Vallesana de Suministros SA, a la qual es van traspassar els locals i altres actius relacionats amb les instal·lacions elèctriques.

A partir d’aquell moment l’Electra es va dedicar al subministrament d’electricitat construint i mantenint la seva xarxa de distribució, i la Comercial, a les instal·lacions elèctriques per a particulars i per a la mateixa Electra.

Però aquell mateix 1967 va tancar l’empresa Hilados y Tejidos Cortés SA, la indústria més important del municipi i el principal consumidor d’electricitat. Aquell tancament va suposar la pèrdua de la feina de molts calderins i l’Electra va veure com per primera vegada després de molts anys disminuïen les vendes d’energia. Durant la dècada dels seixanta l’Electra va construir moltes línies, de les quals destaca la que surt del camp de futbol de Caldes (ET-16) i acaba al nucli de Sant Sebastià de Montmajor, travessant tota la muntanya del Farell. Aquesta va ser l’obra més llarga
i complexa construïda fins aleshores per l’Electra, i va suposar portar per primera vegada l’electricitat al citat nucli de Sant Sebastià i a altres indrets del recorregut, com el Pascol, la Torre Nova i el Farell.

El creixement del nombre de clients també va suposar aviat un greu problema administratiu, ja que es feia molt difícil seguir confeccionant manualment les factures d’electricitat dels clients. Eren els anys dels primers passos de la informàtica, que es basava en grans i costosos ordinadors situats en centres de càlcul, però a finals de la dècada de 1960 van sorgir els miniordinadors, que quedaven a l’abast de les petites empreses. El 1969 l’Electra es va decantar per un d’aquests, un Factor-Q16. Aquella decisió, que va ser pionera perquè en aquell temps a Caldes pràcticament no hi havia cap ordinador, també va ser-ho en la gestió pròpia de les dades, fet que s’ha mantingut fins als nostres dies.

El 1972 es va poder realitzar la connexió de la xarxa a la d’ENHER i així es va aconseguir, finalment, disposar de dues connexions diferents per a l’abastament de la xarxa de l’Electra, cadascuna amb capacitat suficient per mantenir el servei a tots els clients en cas d’avaria d’una d’elles. En aquesta època es començava a notar la creixent orientació al monopoli de les grans empreses elèctriques, i la seva influència en les decisions de l’Administració. Una de les mostres més significatives d’aquesta tendència va ser el “conveni de zones” que van signar el 1974 les quatre grans elèctriques catalanes del moment (FECSA, HECSA, ENHER i F.H. SEGRE) per repartir-se el territori de Catalunya entre elles.

Les grans elèctriques consideraven les petites distribuïdores com una anomalia i una nosa, i per aquest motiu l’Electra i altres elèctriques de les mateixes característiques van topar contínuament amb tot tipus d’obstacles a l’hora de desenvolupar la seva activitat i el seu creixement. El fet que el 1966 alguns socis de l’Electra rebessin ofertes d’una gran elèctrica per vendre’s la seva participació a l’empresa calderina o que la política de tarifes del govern no beneficiés a les distribuïdores petites en són un exemple.

A causa dels continuats i creixents problemes que les petites distribuïdores anaven trobant per realitzar la seva activitat, i per poder fer sentir la seva veu davant de l’Administració i de les grans companyies, l’any 1972 va néixer a Barcelona l’Associació d’Empreses Elèctriques (ASEME). Aquesta associació, de la qual l’Electra va ser una de les fundadores, ha lluitat per la defensa de les petites distribuïdores fins a l’actualitat.

En el pròxim capítol coneixerem la producció pròpia d’electricitat i l’extensió de la xarxa de distribució a altres municipis de la comarca.

Autora: Marta Puigdueta Revetlle
Publicat a: Calderí 
Data: 4/4/2017
Recerca: Joan Villanueva Dachs

Últims Posts

Introdueix la teva cerca i prem Entrar

capitol-3-els-anys-foscoscapitol-5-mes-enlla-de-caldes

APUNTA'T AL NOSTRE NEWSLETTER

Sigues el primer en saber què fem.