1980-2000: més enllà de Caldes

100 anys d’Electra Caldense: Capítol V

El 1980 es va tornar a estudiar la producció pròpia d’electricitat i l’extensió de la xarxa de distribució a altres municipis de la comarca. Després de la crisi del petroli de 1973, el 1979 els governs euro- peus van començar a dictar normes per reduir el consum de productes derivats del petroli i per incentivar la producció d’energia a partir de fonts renovables autòctones. A Espanya, la primera norma rellevant va ser la Llei 82/1980, sobre conservació d’energia. Aquella llei permetia que qualsevol particular o empresa pogués posar en marxa una nova instal·lació de producció d’electricitat, connectar-la a la xarxa elèctrica del distribuïdor més proper i vendre-li a aquest l’energia produïda a un preu suficient com per retribuir la inversió realitzada.

El 1984 l’Electra va adquirir una participació d’una societat de la Vall d’Aran, Hidroelèctrica Bausen, S.A., que comptava amb projectes per construir noves centrals en aquella comarca. La central, que aprofita les aigües del riu Bausen i del Barranc de Carlach, afluents del Garona, es va començar a construir l’any 1986 i es va poder posar en marxa el 1990. Durant els 27 primers anys de funcionament, ha produït i abocat a la xarxa elèctrica la quantitat de 158 GWh.

Poc abans de la construcció de la central, l’Electra va tirar endavant, a través de la societat Conhidro SA, la compra de l’antiga colònia tèxtil de Sant Benet, al costat del riu Llobregat, al municipi de Sant Fruitós de Bages, amb la finalitat de recu- perar les instal·lacions de producció d’energia elèctrica que tenia aquella antiga fàbrica tèxtil, ja tancada. El 2008 la Caixa d’Estalvis de Manresa va adquirir el monestir i l’antiga colònia tèxtil per promoure el seu complex cultural del “Món Sant Benet”, i de retruc, la central.

Extensió de la xarxa a altres municipis

A la darrera dècada del segle XX, la xarxa de distribució es va estendre per primera vegada més enllà del terme municipal de Caldes. El 1980 i 1990 les grans companyies catalanes mantenien la seva voluntat de monopoli i, com que comp- taven amb xarxes de distribució ja consolidades als municipis de l’entorn de Caldes, consideraven que ja cobrien adequadament les seves demandes d’electricitat i que no tenia sentit l’existèn- cia d’una xarxa d’una altra empresa com l’Electra. No obstant això, aquest no era el pensament que tenia la població de Sant Feliu de Codines, que patia les conseqüències d’una xarxa de distribució obsoleta i minsa, propietat de FECSA.

El 1986 l’Ajuntament va sol·licitar a l’Electra l’extensió de la xarxa elèctrica des de Caldes per donar l’opció als veïns i les empreses d’un subministrament elèctric alternatiu i de més qualitat. El 1992 es van connectar a la xarxa de l’Electra els primers clients de Sant Feliu; dotze anys després ja hi havia 820 clients d’aquell municipi, s’havia arribat a un consum de 5GWh anuals i a 14 estacions transformadores construïdes.

També l’any 1992 es va construir una nova línia aèria de 3,7 quilòmetres de Sant Sebastià de Montmajor per portar el servei de l’Electra a Gallifa. El creixement de la xarxa també va ser important a Caldes, on es van desenvolupar els polígons industrials de la Borda i el Pinatar, i les zones residencials de Can Rosell, el Torrent de l’Escaiola i altres punts del nucli urbà. A la darreria del segele XX l’energia distribuïda va passar dels 21,8 GWh als 61,3 GWh; els clients, de 4.000 a 7.000, i les estacions transformadores, de 43 a 105.

El creixement de la demanda d’energia va portar la direcció de l’Electra a plantejar diverses sol- licituds a ENHER i a HEC per aug- mentar les potències contractades i poder disposar de més capacitat en l’abastament de la xarxa. Però les grans companyies no estaven disposades a facilitar l’expansió de l’Electra i s’hi van negar. Als vui tanta s’anava accentuant la concen- tració de les quatre grans empreses elèctriques catalanes (FECSA, SEGRE, HEC i ENHER), amb el resultat que a finals de segle a Catalunya només quedava una gran elèctrica, ENDESA.

El 1994 van proposar comprar l’Electra amb la voluntat inequívoca d’absorbir-la i la resposta dels directius calderins va ser negativa. En aquest cas les represàlies van ser immediates: obrir una oficina d’atenció al públic al centre de Caldes i construir una nova xarxa de distribució en diferents indrets del municipi que es- taven creixent on ja existia xarxa de l’Electra, com el Bugarai, Can Rosell, El Negrell i el polígon de la Borda. La campanya, però, va ob- tenir uns resultats molt migrats, perquè la gran majoria de calderins van seguir confiant en l’Electra.

Davant la limitació del creixement, el 1994 la direcció de l’Electra va prendre dues iniciatives: denunciar les grans companyies a les autoritats de la competència, per pràctiques abusives i de posició de domini, i posar en marxa el projecte de construir una central de producció d’electricitat a Caldes. Les autoritats encarregades de regular la lliure competència acabarien resolent que, amb la seva negativa als augments de potència, ENHER i HEC havien actuat de forma il·legal i que, per tant, havien d’acceptar les sol·licituds de l’Electra.

Però la resolució va trigar anys, mentre que la necessitat de més potència era immediata. Així doncs, el juny de 1998 l’Electra va poder posar en marxa la central de “Sot de Rubió”, al polígon industrial de la Borda. Sis grups motogeneradors d’1,25 MW de potència composaven la central, s’alimentaven de gasoil i abocaven a la xarxa de l’Electra l’energia que produïen. A més, es va aprofitar la nau veïna de la central per traslladar-hi primer el ma- gatzem de l’empresa i, més tard, el taller. El 1999 va entrar en servei un altre grup generador, d’1,3 MW de potència, anomenat “Pla de Pra- dells”, que l’Electra va instal·lar a la indústria Relats S.A.

Aquest nou grup, que s’alimentava amb gas natural, era una cogeneració: d’una banda, abocava l’electricitat produïda a la xarxa de distribució de l’Electra, i a la vegada incorporava la calor residual del motor al procés productiu de Relats. La central tèrmica de “Sot de Rubió” i la de “Pla de Pradells” foren decisives des de l’any 1998 fins al 2012, quan va entrar en servei la subestació de “Can Vinyals”, perquè l’Electra pogués mantenir el servei elèctric i pogués atendre les noves deman- des de subministrament.

La Llei del sector elèctric, de novembre de 1997, va permetre la liberalització del sector elèctric. Dicta que: “tant les empreses que produeixen l’electricitat com les que la venen als consumidors fi- nals (les comercialitzadores), actuen en un marc de lliure competència”. D’aquesta manera, els comercialitzadors compren l’elec- tricitat als productors en el mer- cat majorista, i la venen als consumidors després de pagar el peatge per la utilització de les xarxes de transport i distribució. Però el monopoli dels grans grups elèctrics (ENDESA, IBERDROLA, Gas Natural-Fenosa, etc.) no ha deixat de dominar en totes les fases del procés.

Tot i que la Generalitat va poder assumir l’any 1981 algunes competències del sector, la nor- mativa elèctrica clau no ha deixat de ser d’àmbit estatal, i les lleis de gran abast se segueixen dictant des de Madrid, on és notòria la influència de les grans elèctriques. La nova norma també obligava a separar les activitats, de manera que una distribuïdora com l’Electra ja no podia vendre electricitat als clients, i per aquest motiu es va constituir la filial Electra Caldense Energia, S.A., dedicada exclusivament a la venda d’electricitat. Així, i després d’un període transitori que va començar l’any 2000 i va acabar el 2009, l’Electra Caldense SA es va quedar exclusivament amb l’activitat de distribució (construcció i manteniment de xarxa), mentre que l’Electra Caldense Energia SA es dedica a vendre electricitat.

D’altra banda, les inversions en millores en la xarxa elèctrica van ser continuades. Es van comprar diverses finques per poder construir noves estacions transformadores a les zones urbanes més denses, com els barris més antics de Caldes; es van instal·lar equips de regulació de l’energia reactiva, transformadors secs i interruptors automàtics en la xarxa d’alta tensió, i ja des del 1983 es va començar a treballar per implantar sistemes electrònics i de telecomunicacions que permetessin detectar incidències de forma remota. També es va instal·lar el primer sistema de telecomandament de la xarxa elèctrica, que permetia realitzar maniobres a distància, tot amb la finalitat de reduir els talls de subministrament i augmentar la qualitat del servei als clients.

En el pròxim capítol coneixerem l’Electra més actual; després de conèixer com es va fer la distribució a nous municipis, entendrem com s’ha arribat a la fibra òptica i més coses.

Autora: Marta Puigdueta Revetlle
Publicat a: Calderí 
Data: 4/4/2017
Recerca: Joan Villanueva Dachs

100 anys d’Electra Caldense: Capítol IV, 1959-1980, Caldes i l’Electra creixen

A finals de la dècada de 1950, en el marc de la política de blocs i la Guerra Freda, l’economia espanyola va començar a obrir-se a l’exterior i a liberalitzar-se, basada en la indústria i els serveis, i amb una clara pèrdua de pes de l’agricultura. El creixement va ser possible, també, amb l’augment del parc de producció d’electricitat. Per superar l’etapa de les restriccions el govern de Franco va establir mesures, com la creació del règim de “Red General Peninsular”, que integrava els sistemes de les grans empreses i les obligava a intercanviar energia per raons d’utilitat pública, i el model de “tarifas tope unificadas”, que s’havien d’aplicar a tot el territori de l’Estat, i a les quals s’afegia un recàrrec que recaptava un ens estatal anomenat Oficina de Liquidaciones de Energía (OFILE).

Amb els fons d’OFILE l’Estat subvencionava la construcció de noves centrals de producció. Les grans elèctriques privades van poder construir noves centrals i el govern va impulsar-ne dues a través de dues societats estatals: l’Empresa Nacional de Electricidad SA (ENDESA), i l’Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana SA (ENHER).

A Caldes, com a la resta de Catalunya, a partir de 1960 el creixement de la indústria i del sector serveis va ser important i continuat, i va atraure molta població de les regions agrícoles espanyoles.

Com a conseqüència va augmentar la demanda d’electricitat tant per a usos industrials com per a abastir els nous habitatges que s’anaven construint. Del 1940 al 1960 la població de la vila va augmentar unes 1.600 persones; en les dues dècades següents, del 1960 al 1980, l’augment va ser de més de 4.000, fins a sobrepassar en total els 10.000 habitants.

A més, els nous hàbits de consum van incorporar cada vegada més aparells elèctrics a les llars i més maquinària elèctrica a les indústries. En totes les transformacions el subministrament de l’Electra va tenir un paper cabdal. En els 43 anys des de la seva fundació, l’any 1917, fins al 1960, l’Electra havia arribat a tenir 800 clients, a distribuir 2,7 GWh anuals i a construir 11 estacions transformadores.

En els 20 anys posteriors les xifres es van multiplicar, i el 1980 es va arribar a 4.000 clients, 21,8 GWh i 43 estacions transformadores. El canvi de la xarxa de distribució d’alta tensió, des dels 11 kV fins als 25 kV, va ser una bona base per poder cobrir les noves necessitats d’electrificació i el creixement de la demanda. Malgrat les millores que s’havien fet a la línia Sabadell-Caldes de la subministradora Compañía de Fluído Eléctrico (CFE), anomenada “Caldes 1”, es va constatar que no es podria garantir a Caldes un servei elèctric de qualitat amb aquella única línia d’abastament. La demanda de la vila anava creixent i la línia en qüestió també suportava la càrrega d’altres punts de subministrament al llarg del seu recorregut.

L’Electra va reclamar sense èxit a CFE solucions alternatives per poder mantenir el servei, per tant es va adreçar a ENHER, que, tot i pertànyer a l’Estat, tenia la seva activitat principal i la seva seu a Catalunya, i en aquells anys estava construint noves xarxes de distribució a les comarques properes a Bar- celona per donar sortida a la produc- ció elèctrica de les seves centrals.

El 1967: any del cinquantenari i de grans canvis

Superant un problema rere l’altre, l’any 1967 l’Electra va poder celebrar els primers 50 anys de vida. Amb l’aniversari va arribar l’enginyer Albert Xalabarder, que va esdevenir el gerent, i es va constituir la societat filial Comercial Vallesana de Suministros SA, a la qual es van traspassar els locals i altres actius relacionats amb les instal·lacions elèctriques.

A partir d’aquell moment l’Electra es va dedicar al subministrament d’electricitat construint i mantenint la seva xarxa de distribució, i la Comercial, a les instal·lacions elèctriques per a particulars i per a la mateixa Electra.

Però aquell mateix 1967 va tancar l’empresa Hilados y Tejidos Cortés SA, la indústria més important del municipi i el principal consumidor d’electricitat. Aquell tancament va suposar la pèrdua de la feina de molts calderins i l’Electra va veure com per primera vegada després de molts anys disminuïen les vendes d’energia. Durant la dècada dels seixanta l’Electra va construir moltes línies, de les quals destaca la que surt del camp de futbol de Caldes (ET-16) i acaba al nucli de Sant Sebastià de Montmajor, travessant tota la muntanya del Farell. Aquesta va ser l’obra més llarga
i complexa construïda fins aleshores per l’Electra, i va suposar portar per primera vegada l’electricitat al citat nucli de Sant Sebastià i a altres indrets del recorregut, com el Pascol, la Torre Nova i el Farell.

El creixement del nombre de clients també va suposar aviat un greu problema administratiu, ja que es feia molt difícil seguir confeccionant manualment les factures d’electricitat dels clients. Eren els anys dels primers passos de la informàtica, que es basava en grans i costosos ordinadors situats en centres de càlcul, però a finals de la dècada de 1960 van sorgir els miniordinadors, que quedaven a l’abast de les petites empreses. El 1969 l’Electra es va decantar per un d’aquests, un Factor-Q16. Aquella decisió, que va ser pionera perquè en aquell temps a Caldes pràcticament no hi havia cap ordinador, també va ser-ho en la gestió pròpia de les dades, fet que s’ha mantingut fins als nostres dies.

El 1972 es va poder realitzar la connexió de la xarxa a la d’ENHER i així es va aconseguir, finalment, disposar de dues connexions diferents per a l’abastament de la xarxa de l’Electra, cadascuna amb capacitat suficient per mantenir el servei a tots els clients en cas d’avaria d’una d’elles. En aquesta època es començava a notar la creixent orientació al monopoli de les grans empreses elèctriques, i la seva influència en les decisions de l’Administració. Una de les mostres més significatives d’aquesta tendència va ser el “conveni de zones” que van signar el 1974 les quatre grans elèctriques catalanes del moment (FECSA, HECSA, ENHER i F.H. SEGRE) per repartir-se el territori de Catalunya entre elles.

Les grans elèctriques consideraven les petites distribuïdores com una anomalia i una nosa, i per aquest motiu l’Electra i altres elèctriques de les mateixes característiques van topar contínuament amb tot tipus d’obstacles a l’hora de desenvolupar la seva activitat i el seu creixement. El fet que el 1966 alguns socis de l’Electra rebessin ofertes d’una gran elèctrica per vendre’s la seva participació a l’empresa calderina o que la política de tarifes del govern no beneficiés a les distribuïdores petites en són un exemple.

A causa dels continuats i creixents problemes que les petites distribuïdores anaven trobant per realitzar la seva activitat, i per poder fer sentir la seva veu davant de l’Administració i de les grans companyies, l’any 1972 va néixer a Barcelona l’Associació d’Empreses Elèctriques (ASEME). Aquesta associació, de la qual l’Electra va ser una de les fundadores, ha lluitat per la defensa de les petites distribuïdores fins a l’actualitat.

En el pròxim capítol coneixerem la producció pròpia d’electricitat i l’extensió de la xarxa de distribució a altres municipis de la comarca.

Autora: Marta Puigdueta Revetlle
Publicat a: Calderí 
Data: 4/4/2017
Recerca: Joan Villanueva Dachs

100 anys d’Electra Caldense: Capítol III. Els anys foscos

L’esclat de la Guerra Civil el 18 juliol de 1936 va comportar un escenari de violència revolucionària a Catalunya. A cada poble es van formar grups armats que, en nom de la revolució, venjaven pel seu compte anti- gues injustícies, detenint i assassinant propietaris i religiosos i requisant els seus béns. L’absència forçada dels propietaris i directius de les empreses, junt amb la força que van agafar els nous comitès antifeixistes, va portar la Generalitat a dictar el Decret de col·lectivitzacions i control obrer, que va posar en mans dels treballadors la direcció de les empreses.

En el cas de l’Electra, els administradors i directius van haver d’abandonar casa seva. L’11 d’agost de 1936 una representació del Comitè Antifeixista calderí es va presentar a l’oficina administrativa de l’empresa per encarregar de forma interina als treballadors Jeroni Pascual i Pere Serra la responsabilitat administrativa i la de les instal·lacions. Així, es va acordar formalment la confiscació de l’empresa, sense indemnització, i el seu traspàs a l’Ajuntament per a la seva municipalització.

No obstant, no es va portar a terme la municipalització ni tampoc, pròpiament, la nacionalització, sinó que aquell mateix mes d’agost totes les empreses del sector elèctric català van ser col·lectivitzades i unificades sota el nom de Serveis Elèctrics Unificats de Catalunya (SEUC). La direcció d’aquests serveis corresponia al Comitè Central de Control Obrer de Gas i Electricitat, on la majoria de membres pertanyien a la CNT i a la UGT, i la Generalitat només hi tenia un interventor amb poder molt limitat. El 14 de setembre del 1936 es van designar els treballadors responsables de l’Electra i l’activitat va passar a dependre dels responsables sindicals de Sabadell de l’antiga Cooperativa.

L’abril de 1938 es van dissoldre els Serveis i les antigues empreses que el formaven van passar a dependre del Comisariado General de Electricidad integrat dins del Ministeri de Defensa. Durant els anys de la guerra amb prou feines es va poder mantenir el servei amb normalitat i no es van realitzar noves inversions. Amb tot, a Caldes, com en el conjunt de Catalunya, el subministrament elèctric es va poder mantenir en un nivell adequat fins entrat l’any 1938. No obstant, hi va haver altres problemes com ara els impagaments; un dels principals deu- tors va ser l’Ajuntament. Les autoritats van decidir congelar les tarifes elèctriques atesa la situació generalitzada de pobresa.

El 29 de gener de 1939 les tropes de Franco van entrar a Caldes, i dos mesos més tard es va consumar la derrota definitiva de la República i el final de la guerra. Malgrat que tots els consellers, directius, treballadors i l’enginyer Margarit van anar tornant als llocs que ocupaven, en recuperar el control es notaven els efectes de la guerra, com el descens del consum elèctric o les pèrdues de distribució. A més, els vencedors van voler perpetuar la dictadura, i la Segona Guerra Mundial va comportar l’aïllament internacional d’Espanya, amb conseqüències econòmiques desastroses.

L’aïllament va comportar l’escassetat de productes de primera necessitat, matèries primeres i de béns d’equipament per a les empreses. Aquestes mancances es resolien amb racionament, un sistema de quotes o “cupos” a les importacions i amb el foment de la producció autòctona. Aquella autarquia econòmica fins al 1950 va comportar inflació, dèficits pressupostaris i comercials i l’empobriment de la població. Els preus dels productes de consum eren un 78% més alts que l’any 1935, i en el període 1940-1950 van augmentar un 197% i els salaris no van créixer. Els empresaris de l’Electra van intentar pal·liar aquella precarietat amb revisions freqüents dels sous, pagues extraordinàries pròpies, i la possibilitat de “proveer comestibles a precios económicos”. La falta de coure, la matèria primera bàsica de la xarxa elèctrica, va afectar de ple el sector elèctric. La compra de coure estava totalment intervinguda pel govern i era necessari un llarg tràmit administratiu davant del Sindicato Nacional de Agua, Gas y Electricidad per aconseguir un “cupo”, i el producte arribava amb comptagotes.

Acabada la guerra va caure l’oferta elèctrica per sota de la demanda i van obligar a fer restriccions durant anys. Algunes centrals de producció d’electricitat havien quedat fora de servei a causa dels bombardeigs, i hi va haver una forta sequera i van disminuir les reserves d’aigua dels embassaments i la seva capacitat de producció. A més d’una política de tarifes elèctriques baixes, que no incentivaven les grans companyies a fer noves inversions en producció, i, en general, una política econòmica més orientada a mantenir el règim polític que no pas el progrés econòmic.

La Delegación Técnica Especial para la Regulación y Distribución de Energía Eléctrica s’encarregava de dictar a les empreses distribuïdores el límit d’energia que es podia consumir a la seva xarxa, i les elèctriques l’havien d’informar, a través d’un “parte” diari. Sobrepassar els límits comportava sancions, i per evitar-les, l’empresa distribuïdora podia tallar temporalment el subministrament als seus clients. Les primeres restriccions de l’Electra van ser el 1944. Per aplicar-les es van fer pregons perquè tothom reduís voluntàriament el consum tant com pogués i es van apagar un terç de les làmpades de l’enllumenat públic. Les indústries van ser les més afectades, ja que la reducció els va fer deixar de treballar durant moltes hores.

El 1941 es van construir dues estacions transformadores pel trasllat de l’antiga fàbrica tèxtil Alemany i l’arrencada de la Lanera Caldense. El 1949 se’n va construir una altra per alimentar una important fàbrica tèxtil. El 1953 els consums s’havien anat recuperant, i la xarxa projectada el 1918 s’anava acostant al seu límit de capacitat i es va haver d’invertir per augmentar la secció dels cables de les línies.

L’Electra va poder renovar el contracte de subministrament amb la Compañía de Fluido Eléctrico i va acceptar que només podria vendre electricitat al municipi de Caldes.

A principis del 1954 l’industrial metallúrgic Josep Bonastre va projectar la construcció d’una fàbrica de metall dur al carrer Bigues de Caldes, on l’Electra tenia la seva segona estació transformadora. El projecte preveia una demanda elèctrica de 500 kVA i la sol·licitud es va posar a la consideració del proveïdor, que com a solució per a aquell augment de demanda va proposar establir un nou contracte que preveiés el canvi de tensió de la xarxa. Per a l’Electra, tirar endavant aquell projecte no va ser fàcil, però els directius van decidir tirar endavant, convençuts que aquella inversió augmentaria la capacitat i que el consum faria un gran salt endavant.

El 1959 es va comprar el número 3 de la plaça de Catalunya, que coincidia amb la part de darrere de la finca del número 60 de l’avinguda de Pi i Margall, on des de l’inici l’Electra tenia la botiga. D’aquesta manera, en un mateix punt del centre de la població hi havia tots els serveis de l’empresa. Així, durant 50 anys, des del 1960 fins al 2010, aquella casa va ser el domicili social de la companyia i per aquest motiu les juntes de socis es van deixar de celebrar a la casa de la vila.

En el pròxim capítol coneixerem el creixement de l’empresa, la celebració dels cinquanta anys de la creació de l’Electra i la fundació de l’Associació d’Empreses Elèctriques.

Autora: Marta Puigdueta Revetlle
Publicat a: Calderí 
Data: 4/4/2017
Recerca: Joan Villanueva Dachs

100 anys d’Electra Caldense: Capítol II. La fundació i els primers passos

El nucli impulsor de la nova empresa elèctrica que havia de fer el servei a Caldes el 1917 el formaven: Avel·lí Xalabarder, Francesc Monserrat, Ginés Díaz, Francesc Torras, Olegario Godó, Paulino Torras, Josep Aulet, Francesc Torras i Tomàs Uñó. Eren professionals, gent de cultura i industrials. La majoria calderins, i altres de fora, però amb negocis a la vila. Tots ells estaven convençuts que calia crear una nova societat, d’àmbit local, que es fes càrrec del servei elèctric.

El primer pas: obrir una subscripció popular per aconseguir el capital necessari per posar en marxa el projecte, 100.000 pessetes, dividit en accions de 100 pessetes cadascuna, perquè la inversió pogués ser assequible i poguessin ser socis de l’Electra el major nombre de calderins possible. El 14 de setembre de 1917 es va signar l’escriptura de constitució davant del notari de la vila, Josep Mas i Tasi.

El segon pas: adreçar-se als repre- sentants d’Alumbrado per negociar la possible compra de les seves instal·lacions calderines de distribució d’energia elèctrica i d’enllumenat públic. L’acord no va ser possible perquè Alumbrado només estava disposada a negociar la venda completa de les seves xarxes, des de Sant Miquel del Fai fins a Castellar, cosa que va fer als pio- ners construir la seva pròpia xarxa de distribució.

Per proveir-se de l’energia necessària van acudir a Catalana de Gas y Electricidad, que estava en plena expansió al Vallès Occidental. “La Catalana” va construir una nova línia aèria de Sabadell, passant per Sentmenat, fins a la capella de Santa Susanna, darrere de l’antic hospital, on hi havia l’estació receptora de l’Electra.

A principis del 1919 la distribuïdora calderina va disposar de la seva pròpia xarxa, va poder realitzar les primeres escomeses i va iniciar la seva activitat de subministrar electricitat a la vila. Els calderins van començar a anomenar popularment l’Electra com “la nova” per distingir-la d’Alumbrado; aquests mots populars van durar fins gairebé a les acaballes del segle XX.

L’Electra va començar a fer el servei amb tres estacions transformadores, a partir d’aquí va estendre les xarxes de baixa tensió per subministrar altres punts de consum, tant d’habitatges com de negocis particulars.

Endavant, malgrat les dificultats

L’empresa es va haver d’enfrontar a tres grans dificultats des d’un inici:

1. Manca de capital per afrontar les inversions de la nova xarxa i la compra dels materials i eines imprescindibles. Durant aquells anys no eren pocs els calderins que consideraven l’Electra una aventura destinada al fracàs davant del poder de les grans elèctriques. Per això, es va haver de recórrer a préstecs dels tres industrials del primer consell d’administració.

2. L’oposició aferrissada d’Alumbrado de Poblaciones. Els van fer competència deslleial a través de descomptes (10 cèntims de pesseta per kW/h) als clients calderins, perquè l’Electra perdés els que tenia i forçar-la a vendre tots els seus actius i passius. La proposta va ser refusada pels clints, que consideraven que no podien abandonar aquell projecte que acabaven d’iniciar, i en el qual molts convilatans havien dipositat les esperances i els estalvis.

3. Les pèrdues d’energia elèctrica en el transport. En els primers temps, la quantitat d’energia mesurada en la sortida de la subestació de Sa- badell de “la Catalana” –punt on es registrava l’energia comprada– va arribar a ser el doble de l’energia subministrada per l’Electra.

En la dècada de 1920 Caldes va viure un creixement industrial. Les petites fàbriques tèxtils, que fins aleshores amb prou feines usaven el corrent elèctric per a la seva il·luminació, aviat van adquirir nous telers moguts per l’electricitat. L’Electra els garantia un servei amb més potència i amb poques interrupcions. Segurs que aquí hi trobarien un bon servei elèctric, altres industrials de fora van decidir implantar-se a Caldes.

El cas més destacat és el del terrassenc Joan Cortès, que va construir la fàbrica més gran fins aquell moment al poble, coneguda popularment com “la llana”, perquè es dedicava a la fabricació de teixits de llana i de seda. Una de les característiques de l’Electra va ser la voluntat d’estendre els avantatges de l’electricitat a través de la prestació dels serveis relacionats. No volien només comprar i vendre kilowatts/hora, sinó facilitar als clients un complet aprofitament d’aquella nova font d’energia: amb la venda de bombetes, bombes hidràuliques, la instal·lació elèctrica d’habitatges i locals o la venda d’electrodomèstics.

El 1924 l’empresa va obrir botiga al número 60 de l’avinguda de Pi i Margall; era l’habitatge de l’encarregat i el lloc on s’atenia permanentment, de forma personal o per telèfon, qualsevol incidència. Els fundadors van veure clar que l’empresa només tiraria endavant si era capaç d’oferir als calderins electricitat en quantitat i qualitat, sense límits en la contractació de potència ni talls freqüents de subministrament, i, sobretot, un equip de gent accessible que els pogués atendre i ajudar davant de qualsevol necessitat relacionada amb l’energia elèctrica.

El 1928 va vèncer el contracte que l’Electra havia signat amb “la Catalana”. Les negociacions van coincidir amb l’arrendament del negoci elèctric de “la Catalana” a la Cooperativa de Fluído Eléctrico (CFE). Així doncs, a partir d’aquell moment el proveïdor de l’Electra va passar a ser la Cooperativa.

Els anys 1932 i 1933 les indústries van veure com baixaven les seves comandes, la producció i els con- sums elèctrics. Hi va haver retards en els pagaments de factu- res i d’instal·lacions importants. Fins i tot algun industrial va esquivar les reclamacions de l’Electra instal·lant-se un motor de gasoil per produir ell mateix l’electricitat de la fàbrica. Aquells anys l’empresa no va augmentar el nombre d’estacions transformadores, però va aconseguir sobrepassar els 500 clients i va millorar la xarxa de distribució tancant el primer anell de circumval·lació d’alta tensió del nucli urbà de Caldes, enllaçant cinc de les vuit estacions transformadores existents, i canviant els pals de fusta per pals de ferro. La xarxa anellada va permetre augmentar la qualitat del servei elèctric, per primera vegada es podia treballar en un punt de la xarxa i mantenir el servei a la resta.

L’octubre de 1934 l’Electra va patir una gran pèrdua: la mort inesperada, als 60 anys, d’Avel·lí Xalabarder, el gerent de l’empresa. Xalabarder havia estat al capdavant del grup de promotors de la societat en el moment de la seva fundació i va portar-ne la direcció durant els 17 anys amb un balanç excel·lent: dimensions i qualitat de la xarxa elèctrica, quantitat de clients, energia distribuïda, resultats econòmics, relació amb els treballadors i remuneració dels socis. La baixa al Consell d’Administració va ser coberta pel seu fill Eduard Xalabarder Olivella, que passà a ser el secretari, i el càrrec de gerent el va ocupar Francesc Sala.

En el pròxim capítol descobrirem els anys foscos: la Guerra Civil i la postguerra (1936-1959). El mes que ve coneixerem com va afectar l’exili dels dirigents i propietaris al funcionament de l’Electra i viurem la col·lectivització de les empreses del sector elèctric català sota el nom de Serveis Elèctrics Unificats de Catalunya (SEUC)

Enguany l’Electra Caldense celebra el seu centenari, i per commemorar l’aniversari ha volgut fer un repàs de la seva història.

Continue reading