1980-2000: més enllà de Caldes
100 anys d’Electra Caldense: Capítol V
El 1980 es va tornar a estudiar la producció pròpia d’electricitat i l’extensió de la xarxa de distribució a altres municipis de la comarca. Després de la crisi del petroli de 1973, el 1979 els governs euro- peus van començar a dictar normes per reduir el consum de productes derivats del petroli i per incentivar la producció d’energia a partir de fonts renovables autòctones. A Espanya, la primera norma rellevant va ser la Llei 82/1980, sobre conservació d’energia. Aquella llei permetia que qualsevol particular o empresa pogués posar en marxa una nova instal·lació de producció d’electricitat, connectar-la a la xarxa elèctrica del distribuïdor més proper i vendre-li a aquest l’energia produïda a un preu suficient com per retribuir la inversió realitzada.
El 1984 l’Electra va adquirir una participació d’una societat de la Vall d’Aran, Hidroelèctrica Bausen, S.A., que comptava amb projectes per construir noves centrals en aquella comarca. La central, que aprofita les aigües del riu Bausen i del Barranc de Carlach, afluents del Garona, es va començar a construir l’any 1986 i es va poder posar en marxa el 1990. Durant els 27 primers anys de funcionament, ha produït i abocat a la xarxa elèctrica la quantitat de 158 GWh.
Poc abans de la construcció de la central, l’Electra va tirar endavant, a través de la societat Conhidro SA, la compra de l’antiga colònia tèxtil de Sant Benet, al costat del riu Llobregat, al municipi de Sant Fruitós de Bages, amb la finalitat de recu- perar les instal·lacions de producció d’energia elèctrica que tenia aquella antiga fàbrica tèxtil, ja tancada. El 2008 la Caixa d’Estalvis de Manresa va adquirir el monestir i l’antiga colònia tèxtil per promoure el seu complex cultural del “Món Sant Benet”, i de retruc, la central.
Extensió de la xarxa a altres municipis
A la darrera dècada del segle XX, la xarxa de distribució es va estendre per primera vegada més enllà del terme municipal de Caldes. El 1980 i 1990 les grans companyies catalanes mantenien la seva voluntat de monopoli i, com que comp- taven amb xarxes de distribució ja consolidades als municipis de l’entorn de Caldes, consideraven que ja cobrien adequadament les seves demandes d’electricitat i que no tenia sentit l’existèn- cia d’una xarxa d’una altra empresa com l’Electra. No obstant això, aquest no era el pensament que tenia la població de Sant Feliu de Codines, que patia les conseqüències d’una xarxa de distribució obsoleta i minsa, propietat de FECSA.
El 1986 l’Ajuntament va sol·licitar a l’Electra l’extensió de la xarxa elèctrica des de Caldes per donar l’opció als veïns i les empreses d’un subministrament elèctric alternatiu i de més qualitat. El 1992 es van connectar a la xarxa de l’Electra els primers clients de Sant Feliu; dotze anys després ja hi havia 820 clients d’aquell municipi, s’havia arribat a un consum de 5GWh anuals i a 14 estacions transformadores construïdes.
També l’any 1992 es va construir una nova línia aèria de 3,7 quilòmetres de Sant Sebastià de Montmajor per portar el servei de l’Electra a Gallifa. El creixement de la xarxa també va ser important a Caldes, on es van desenvolupar els polígons industrials de la Borda i el Pinatar, i les zones residencials de Can Rosell, el Torrent de l’Escaiola i altres punts del nucli urbà. A la darreria del segele XX l’energia distribuïda va passar dels 21,8 GWh als 61,3 GWh; els clients, de 4.000 a 7.000, i les estacions transformadores, de 43 a 105.
El creixement de la demanda d’energia va portar la direcció de l’Electra a plantejar diverses sol- licituds a ENHER i a HEC per aug- mentar les potències contractades i poder disposar de més capacitat en l’abastament de la xarxa. Però les grans companyies no estaven disposades a facilitar l’expansió de l’Electra i s’hi van negar. Als vui tanta s’anava accentuant la concen- tració de les quatre grans empreses elèctriques catalanes (FECSA, SEGRE, HEC i ENHER), amb el resultat que a finals de segle a Catalunya només quedava una gran elèctrica, ENDESA.
El 1994 van proposar comprar l’Electra amb la voluntat inequívoca d’absorbir-la i la resposta dels directius calderins va ser negativa. En aquest cas les represàlies van ser immediates: obrir una oficina d’atenció al públic al centre de Caldes i construir una nova xarxa de distribució en diferents indrets del municipi que es- taven creixent on ja existia xarxa de l’Electra, com el Bugarai, Can Rosell, El Negrell i el polígon de la Borda. La campanya, però, va ob- tenir uns resultats molt migrats, perquè la gran majoria de calderins van seguir confiant en l’Electra.
Davant la limitació del creixement, el 1994 la direcció de l’Electra va prendre dues iniciatives: denunciar les grans companyies a les autoritats de la competència, per pràctiques abusives i de posició de domini, i posar en marxa el projecte de construir una central de producció d’electricitat a Caldes. Les autoritats encarregades de regular la lliure competència acabarien resolent que, amb la seva negativa als augments de potència, ENHER i HEC havien actuat de forma il·legal i que, per tant, havien d’acceptar les sol·licituds de l’Electra.
Però la resolució va trigar anys, mentre que la necessitat de més potència era immediata. Així doncs, el juny de 1998 l’Electra va poder posar en marxa la central de “Sot de Rubió”, al polígon industrial de la Borda. Sis grups motogeneradors d’1,25 MW de potència composaven la central, s’alimentaven de gasoil i abocaven a la xarxa de l’Electra l’energia que produïen. A més, es va aprofitar la nau veïna de la central per traslladar-hi primer el ma- gatzem de l’empresa i, més tard, el taller. El 1999 va entrar en servei un altre grup generador, d’1,3 MW de potència, anomenat “Pla de Pra- dells”, que l’Electra va instal·lar a la indústria Relats S.A.
Aquest nou grup, que s’alimentava amb gas natural, era una cogeneració: d’una banda, abocava l’electricitat produïda a la xarxa de distribució de l’Electra, i a la vegada incorporava la calor residual del motor al procés productiu de Relats. La central tèrmica de “Sot de Rubió” i la de “Pla de Pradells” foren decisives des de l’any 1998 fins al 2012, quan va entrar en servei la subestació de “Can Vinyals”, perquè l’Electra pogués mantenir el servei elèctric i pogués atendre les noves deman- des de subministrament.
La Llei del sector elèctric, de novembre de 1997, va permetre la liberalització del sector elèctric. Dicta que: “tant les empreses que produeixen l’electricitat com les que la venen als consumidors fi- nals (les comercialitzadores), actuen en un marc de lliure competència”. D’aquesta manera, els comercialitzadors compren l’elec- tricitat als productors en el mer- cat majorista, i la venen als consumidors després de pagar el peatge per la utilització de les xarxes de transport i distribució. Però el monopoli dels grans grups elèctrics (ENDESA, IBERDROLA, Gas Natural-Fenosa, etc.) no ha deixat de dominar en totes les fases del procés.
Tot i que la Generalitat va poder assumir l’any 1981 algunes competències del sector, la nor- mativa elèctrica clau no ha deixat de ser d’àmbit estatal, i les lleis de gran abast se segueixen dictant des de Madrid, on és notòria la influència de les grans elèctriques. La nova norma també obligava a separar les activitats, de manera que una distribuïdora com l’Electra ja no podia vendre electricitat als clients, i per aquest motiu es va constituir la filial Electra Caldense Energia, S.A., dedicada exclusivament a la venda d’electricitat. Així, i després d’un període transitori que va començar l’any 2000 i va acabar el 2009, l’Electra Caldense SA es va quedar exclusivament amb l’activitat de distribució (construcció i manteniment de xarxa), mentre que l’Electra Caldense Energia SA es dedica a vendre electricitat.
D’altra banda, les inversions en millores en la xarxa elèctrica van ser continuades. Es van comprar diverses finques per poder construir noves estacions transformadores a les zones urbanes més denses, com els barris més antics de Caldes; es van instal·lar equips de regulació de l’energia reactiva, transformadors secs i interruptors automàtics en la xarxa d’alta tensió, i ja des del 1983 es va començar a treballar per implantar sistemes electrònics i de telecomunicacions que permetessin detectar incidències de forma remota. També es va instal·lar el primer sistema de telecomandament de la xarxa elèctrica, que permetia realitzar maniobres a distància, tot amb la finalitat de reduir els talls de subministrament i augmentar la qualitat del servei als clients.
En el pròxim capítol coneixerem l’Electra més actual; després de conèixer com es va fer la distribució a nous municipis, entendrem com s’ha arribat a la fibra òptica i més coses.
Autora: Marta Puigdueta Revetlle
Publicat a: Calderí
Data: 4/4/2017
Recerca: Joan Villanueva Dachs