1980-2000: més enllà de Caldes

100 anys d’Electra Caldense: Capítol V

El 1980 es va tornar a estudiar la producció pròpia d’electricitat i l’extensió de la xarxa de distribució a altres municipis de la comarca. Després de la crisi del petroli de 1973, el 1979 els governs euro- peus van començar a dictar normes per reduir el consum de productes derivats del petroli i per incentivar la producció d’energia a partir de fonts renovables autòctones. A Espanya, la primera norma rellevant va ser la Llei 82/1980, sobre conservació d’energia. Aquella llei permetia que qualsevol particular o empresa pogués posar en marxa una nova instal·lació de producció d’electricitat, connectar-la a la xarxa elèctrica del distribuïdor més proper i vendre-li a aquest l’energia produïda a un preu suficient com per retribuir la inversió realitzada.

El 1984 l’Electra va adquirir una participació d’una societat de la Vall d’Aran, Hidroelèctrica Bausen, S.A., que comptava amb projectes per construir noves centrals en aquella comarca. La central, que aprofita les aigües del riu Bausen i del Barranc de Carlach, afluents del Garona, es va començar a construir l’any 1986 i es va poder posar en marxa el 1990. Durant els 27 primers anys de funcionament, ha produït i abocat a la xarxa elèctrica la quantitat de 158 GWh.

Poc abans de la construcció de la central, l’Electra va tirar endavant, a través de la societat Conhidro SA, la compra de l’antiga colònia tèxtil de Sant Benet, al costat del riu Llobregat, al municipi de Sant Fruitós de Bages, amb la finalitat de recu- perar les instal·lacions de producció d’energia elèctrica que tenia aquella antiga fàbrica tèxtil, ja tancada. El 2008 la Caixa d’Estalvis de Manresa va adquirir el monestir i l’antiga colònia tèxtil per promoure el seu complex cultural del “Món Sant Benet”, i de retruc, la central.

Extensió de la xarxa a altres municipis

A la darrera dècada del segle XX, la xarxa de distribució es va estendre per primera vegada més enllà del terme municipal de Caldes. El 1980 i 1990 les grans companyies catalanes mantenien la seva voluntat de monopoli i, com que comp- taven amb xarxes de distribució ja consolidades als municipis de l’entorn de Caldes, consideraven que ja cobrien adequadament les seves demandes d’electricitat i que no tenia sentit l’existèn- cia d’una xarxa d’una altra empresa com l’Electra. No obstant això, aquest no era el pensament que tenia la població de Sant Feliu de Codines, que patia les conseqüències d’una xarxa de distribució obsoleta i minsa, propietat de FECSA.

El 1986 l’Ajuntament va sol·licitar a l’Electra l’extensió de la xarxa elèctrica des de Caldes per donar l’opció als veïns i les empreses d’un subministrament elèctric alternatiu i de més qualitat. El 1992 es van connectar a la xarxa de l’Electra els primers clients de Sant Feliu; dotze anys després ja hi havia 820 clients d’aquell municipi, s’havia arribat a un consum de 5GWh anuals i a 14 estacions transformadores construïdes.

També l’any 1992 es va construir una nova línia aèria de 3,7 quilòmetres de Sant Sebastià de Montmajor per portar el servei de l’Electra a Gallifa. El creixement de la xarxa també va ser important a Caldes, on es van desenvolupar els polígons industrials de la Borda i el Pinatar, i les zones residencials de Can Rosell, el Torrent de l’Escaiola i altres punts del nucli urbà. A la darreria del segele XX l’energia distribuïda va passar dels 21,8 GWh als 61,3 GWh; els clients, de 4.000 a 7.000, i les estacions transformadores, de 43 a 105.

El creixement de la demanda d’energia va portar la direcció de l’Electra a plantejar diverses sol- licituds a ENHER i a HEC per aug- mentar les potències contractades i poder disposar de més capacitat en l’abastament de la xarxa. Però les grans companyies no estaven disposades a facilitar l’expansió de l’Electra i s’hi van negar. Als vui tanta s’anava accentuant la concen- tració de les quatre grans empreses elèctriques catalanes (FECSA, SEGRE, HEC i ENHER), amb el resultat que a finals de segle a Catalunya només quedava una gran elèctrica, ENDESA.

El 1994 van proposar comprar l’Electra amb la voluntat inequívoca d’absorbir-la i la resposta dels directius calderins va ser negativa. En aquest cas les represàlies van ser immediates: obrir una oficina d’atenció al públic al centre de Caldes i construir una nova xarxa de distribució en diferents indrets del municipi que es- taven creixent on ja existia xarxa de l’Electra, com el Bugarai, Can Rosell, El Negrell i el polígon de la Borda. La campanya, però, va ob- tenir uns resultats molt migrats, perquè la gran majoria de calderins van seguir confiant en l’Electra.

Davant la limitació del creixement, el 1994 la direcció de l’Electra va prendre dues iniciatives: denunciar les grans companyies a les autoritats de la competència, per pràctiques abusives i de posició de domini, i posar en marxa el projecte de construir una central de producció d’electricitat a Caldes. Les autoritats encarregades de regular la lliure competència acabarien resolent que, amb la seva negativa als augments de potència, ENHER i HEC havien actuat de forma il·legal i que, per tant, havien d’acceptar les sol·licituds de l’Electra.

Però la resolució va trigar anys, mentre que la necessitat de més potència era immediata. Així doncs, el juny de 1998 l’Electra va poder posar en marxa la central de “Sot de Rubió”, al polígon industrial de la Borda. Sis grups motogeneradors d’1,25 MW de potència composaven la central, s’alimentaven de gasoil i abocaven a la xarxa de l’Electra l’energia que produïen. A més, es va aprofitar la nau veïna de la central per traslladar-hi primer el ma- gatzem de l’empresa i, més tard, el taller. El 1999 va entrar en servei un altre grup generador, d’1,3 MW de potència, anomenat “Pla de Pra- dells”, que l’Electra va instal·lar a la indústria Relats S.A.

Aquest nou grup, que s’alimentava amb gas natural, era una cogeneració: d’una banda, abocava l’electricitat produïda a la xarxa de distribució de l’Electra, i a la vegada incorporava la calor residual del motor al procés productiu de Relats. La central tèrmica de “Sot de Rubió” i la de “Pla de Pradells” foren decisives des de l’any 1998 fins al 2012, quan va entrar en servei la subestació de “Can Vinyals”, perquè l’Electra pogués mantenir el servei elèctric i pogués atendre les noves deman- des de subministrament.

La Llei del sector elèctric, de novembre de 1997, va permetre la liberalització del sector elèctric. Dicta que: “tant les empreses que produeixen l’electricitat com les que la venen als consumidors fi- nals (les comercialitzadores), actuen en un marc de lliure competència”. D’aquesta manera, els comercialitzadors compren l’elec- tricitat als productors en el mer- cat majorista, i la venen als consumidors després de pagar el peatge per la utilització de les xarxes de transport i distribució. Però el monopoli dels grans grups elèctrics (ENDESA, IBERDROLA, Gas Natural-Fenosa, etc.) no ha deixat de dominar en totes les fases del procés.

Tot i que la Generalitat va poder assumir l’any 1981 algunes competències del sector, la nor- mativa elèctrica clau no ha deixat de ser d’àmbit estatal, i les lleis de gran abast se segueixen dictant des de Madrid, on és notòria la influència de les grans elèctriques. La nova norma també obligava a separar les activitats, de manera que una distribuïdora com l’Electra ja no podia vendre electricitat als clients, i per aquest motiu es va constituir la filial Electra Caldense Energia, S.A., dedicada exclusivament a la venda d’electricitat. Així, i després d’un període transitori que va començar l’any 2000 i va acabar el 2009, l’Electra Caldense SA es va quedar exclusivament amb l’activitat de distribució (construcció i manteniment de xarxa), mentre que l’Electra Caldense Energia SA es dedica a vendre electricitat.

D’altra banda, les inversions en millores en la xarxa elèctrica van ser continuades. Es van comprar diverses finques per poder construir noves estacions transformadores a les zones urbanes més denses, com els barris més antics de Caldes; es van instal·lar equips de regulació de l’energia reactiva, transformadors secs i interruptors automàtics en la xarxa d’alta tensió, i ja des del 1983 es va començar a treballar per implantar sistemes electrònics i de telecomunicacions que permetessin detectar incidències de forma remota. També es va instal·lar el primer sistema de telecomandament de la xarxa elèctrica, que permetia realitzar maniobres a distància, tot amb la finalitat de reduir els talls de subministrament i augmentar la qualitat del servei als clients.

En el pròxim capítol coneixerem l’Electra més actual; després de conèixer com es va fer la distribució a nous municipis, entendrem com s’ha arribat a la fibra òptica i més coses.

Autora: Marta Puigdueta Revetlle
Publicat a: Calderí 
Data: 4/4/2017
Recerca: Joan Villanueva Dachs

100 anys d’Electra Caldense: Capítol IV, 1959-1980, Caldes i l’Electra creixen

A finals de la dècada de 1950, en el marc de la política de blocs i la Guerra Freda, l’economia espanyola va començar a obrir-se a l’exterior i a liberalitzar-se, basada en la indústria i els serveis, i amb una clara pèrdua de pes de l’agricultura. El creixement va ser possible, també, amb l’augment del parc de producció d’electricitat. Per superar l’etapa de les restriccions el govern de Franco va establir mesures, com la creació del règim de “Red General Peninsular”, que integrava els sistemes de les grans empreses i les obligava a intercanviar energia per raons d’utilitat pública, i el model de “tarifas tope unificadas”, que s’havien d’aplicar a tot el territori de l’Estat, i a les quals s’afegia un recàrrec que recaptava un ens estatal anomenat Oficina de Liquidaciones de Energía (OFILE).

Amb els fons d’OFILE l’Estat subvencionava la construcció de noves centrals de producció. Les grans elèctriques privades van poder construir noves centrals i el govern va impulsar-ne dues a través de dues societats estatals: l’Empresa Nacional de Electricidad SA (ENDESA), i l’Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana SA (ENHER).

A Caldes, com a la resta de Catalunya, a partir de 1960 el creixement de la indústria i del sector serveis va ser important i continuat, i va atraure molta població de les regions agrícoles espanyoles.

Com a conseqüència va augmentar la demanda d’electricitat tant per a usos industrials com per a abastir els nous habitatges que s’anaven construint. Del 1940 al 1960 la població de la vila va augmentar unes 1.600 persones; en les dues dècades següents, del 1960 al 1980, l’augment va ser de més de 4.000, fins a sobrepassar en total els 10.000 habitants.

A més, els nous hàbits de consum van incorporar cada vegada més aparells elèctrics a les llars i més maquinària elèctrica a les indústries. En totes les transformacions el subministrament de l’Electra va tenir un paper cabdal. En els 43 anys des de la seva fundació, l’any 1917, fins al 1960, l’Electra havia arribat a tenir 800 clients, a distribuir 2,7 GWh anuals i a construir 11 estacions transformadores.

En els 20 anys posteriors les xifres es van multiplicar, i el 1980 es va arribar a 4.000 clients, 21,8 GWh i 43 estacions transformadores. El canvi de la xarxa de distribució d’alta tensió, des dels 11 kV fins als 25 kV, va ser una bona base per poder cobrir les noves necessitats d’electrificació i el creixement de la demanda. Malgrat les millores que s’havien fet a la línia Sabadell-Caldes de la subministradora Compañía de Fluído Eléctrico (CFE), anomenada “Caldes 1”, es va constatar que no es podria garantir a Caldes un servei elèctric de qualitat amb aquella única línia d’abastament. La demanda de la vila anava creixent i la línia en qüestió també suportava la càrrega d’altres punts de subministrament al llarg del seu recorregut.

L’Electra va reclamar sense èxit a CFE solucions alternatives per poder mantenir el servei, per tant es va adreçar a ENHER, que, tot i pertànyer a l’Estat, tenia la seva activitat principal i la seva seu a Catalunya, i en aquells anys estava construint noves xarxes de distribució a les comarques properes a Bar- celona per donar sortida a la produc- ció elèctrica de les seves centrals.

El 1967: any del cinquantenari i de grans canvis

Superant un problema rere l’altre, l’any 1967 l’Electra va poder celebrar els primers 50 anys de vida. Amb l’aniversari va arribar l’enginyer Albert Xalabarder, que va esdevenir el gerent, i es va constituir la societat filial Comercial Vallesana de Suministros SA, a la qual es van traspassar els locals i altres actius relacionats amb les instal·lacions elèctriques.

A partir d’aquell moment l’Electra es va dedicar al subministrament d’electricitat construint i mantenint la seva xarxa de distribució, i la Comercial, a les instal·lacions elèctriques per a particulars i per a la mateixa Electra.

Però aquell mateix 1967 va tancar l’empresa Hilados y Tejidos Cortés SA, la indústria més important del municipi i el principal consumidor d’electricitat. Aquell tancament va suposar la pèrdua de la feina de molts calderins i l’Electra va veure com per primera vegada després de molts anys disminuïen les vendes d’energia. Durant la dècada dels seixanta l’Electra va construir moltes línies, de les quals destaca la que surt del camp de futbol de Caldes (ET-16) i acaba al nucli de Sant Sebastià de Montmajor, travessant tota la muntanya del Farell. Aquesta va ser l’obra més llarga
i complexa construïda fins aleshores per l’Electra, i va suposar portar per primera vegada l’electricitat al citat nucli de Sant Sebastià i a altres indrets del recorregut, com el Pascol, la Torre Nova i el Farell.

El creixement del nombre de clients també va suposar aviat un greu problema administratiu, ja que es feia molt difícil seguir confeccionant manualment les factures d’electricitat dels clients. Eren els anys dels primers passos de la informàtica, que es basava en grans i costosos ordinadors situats en centres de càlcul, però a finals de la dècada de 1960 van sorgir els miniordinadors, que quedaven a l’abast de les petites empreses. El 1969 l’Electra es va decantar per un d’aquests, un Factor-Q16. Aquella decisió, que va ser pionera perquè en aquell temps a Caldes pràcticament no hi havia cap ordinador, també va ser-ho en la gestió pròpia de les dades, fet que s’ha mantingut fins als nostres dies.

El 1972 es va poder realitzar la connexió de la xarxa a la d’ENHER i així es va aconseguir, finalment, disposar de dues connexions diferents per a l’abastament de la xarxa de l’Electra, cadascuna amb capacitat suficient per mantenir el servei a tots els clients en cas d’avaria d’una d’elles. En aquesta època es començava a notar la creixent orientació al monopoli de les grans empreses elèctriques, i la seva influència en les decisions de l’Administració. Una de les mostres més significatives d’aquesta tendència va ser el “conveni de zones” que van signar el 1974 les quatre grans elèctriques catalanes del moment (FECSA, HECSA, ENHER i F.H. SEGRE) per repartir-se el territori de Catalunya entre elles.

Les grans elèctriques consideraven les petites distribuïdores com una anomalia i una nosa, i per aquest motiu l’Electra i altres elèctriques de les mateixes característiques van topar contínuament amb tot tipus d’obstacles a l’hora de desenvolupar la seva activitat i el seu creixement. El fet que el 1966 alguns socis de l’Electra rebessin ofertes d’una gran elèctrica per vendre’s la seva participació a l’empresa calderina o que la política de tarifes del govern no beneficiés a les distribuïdores petites en són un exemple.

A causa dels continuats i creixents problemes que les petites distribuïdores anaven trobant per realitzar la seva activitat, i per poder fer sentir la seva veu davant de l’Administració i de les grans companyies, l’any 1972 va néixer a Barcelona l’Associació d’Empreses Elèctriques (ASEME). Aquesta associació, de la qual l’Electra va ser una de les fundadores, ha lluitat per la defensa de les petites distribuïdores fins a l’actualitat.

En el pròxim capítol coneixerem la producció pròpia d’electricitat i l’extensió de la xarxa de distribució a altres municipis de la comarca.

Autora: Marta Puigdueta Revetlle
Publicat a: Calderí 
Data: 4/4/2017
Recerca: Joan Villanueva Dachs